bye bye 2012

Adéu 2012.
Ha sigut un bonic any, amb molt bons moments, i els pocs dolents amb el temps s'olvidaran. He rigut, plorat i saltat d'alegria de Gener a Desembre, de dilluns a divendres, de dia 1 a dia 31. Aquest any he conegut a persones amb qui he pasat moments únics, bonics moments. Fes fred o calor he intentat estar a gust cada dia, disfrutar cada moment. Aquest any he apres que s'ha de viure cada moment al màxim, que la vida es curta, que les persones venen i s'en van, que aquests instants tan únics s'en van de cop i qui sap si es repetiran. M'he donat compte de que tot canvia,  els grups s'ajunten i es separen, que les persones canvien ni cap a bé ni cap a malement simplement són diferents. Peró el que realment he apres es a ser feliç, que la felicitat no es basa en quantes sabates o vestits tinc, sino amb el nombre de somriures que trec a la gent del meu voltant. No dire la tipica frase de: es el millor any! perque encara em queden molts anys per viure i se que aquest 2013 el superara, qu any rere any tot es diferent, noves sensacions nous moments, noves persones. Serà un gran any com tots els altres, multiplcant els somriures i dividint les tristeses.

mariemarine.

Ets tu qui m'ha tret mil i un somriures quan tot el que em sortien eren llagrimes, qui m'ha fet seguir caminant, seguir endevant sense mirar enrere, cuan m'he caigut al terra tu m'has aixecat. Has tret el millor de mi a cada instant, dia rere dia, minut a minut, aixecantme el cap ben amunt amb tot el nostre orgull, autoestimes adalt, que toca seguir endevant. Tot era fosc per mi, i tu vas ensenyarme que realemtn tot era clar, cada problema que jo tenia tu en tenies la solució. Tu la rubia jo la morena, tu la marie jo la marine, ella de bebe : que hoy te vas a querer como nunca nadie ta sabio quere em deies, i m'autoestimava. Tants moment inolvidables, mueve el ombligo, tardes de starbucks, de cine, tardes per sarria, la teva picinita, els deliciosos macarons, les notes de voz la meva versió de ai se eu te pego amb ai massaneda ai ai massaneda ( fare un concert en breus), tinc guardades notes de voz teves esplicantme la ovulació, les a¡tardes de 2n d'eso al bowling... Treure't un somriure es la meva major satisfacciño encara que hagi de fer la tonteria mes gran del mon, encara que hagi de creuar el pati fent la granota, si somrius jo ja soc feliç. Ets tant importan per mi, tant que no t'ho pots ni imaginar, que ara tot va be, tot esta perfecte, tu i jo estem perfectes, res de distancies mai mes, no podem estar l'una sense l'altre, et necesito a la meva vida marie, sense tu jo no tiro endevant, potser si, pero no vui, no soporto no poder treure't un somriure a diari, i que me'l treguis tu a mi, perque somriure es la millor medicina a tot i es del que mes prenem tu i jo, que si tu estas abaix jo et pujare, si tu estas trista jo et fare somriure, com sempre he fet, sense rencors sense retraure res perqe en la balança de bons i mals moments, guanyen els bons, ja que dels altres pluf no en recordo cap. Que es aixo de no tenir el teu xat obert 24 hores? cuant coi fa que no ens enviem una nota de voz un video? Eeh eh starbucks de diumenge a la tarde fa massa que no cau, que es aixo marie? que torni tot, que tornin els moments mítics, els moments marie marine, els nostres somriures conjunts, les nostres converses en frances, els infinits je t'aime que ens hem dit, tenen algun significat, el significat de l'amistat que ens uneix, que encara que hagi tingut algun altibaix, es una brutal amistat, encara que soni molt cursi, sense tu no puc estar marie, je t'aime, marie marine, sempre.

la vie en rose.

Madrid ens espera, a tope.

cada final es un nuevo comienzo.

Nubes, gris, frío invierno, recuerdos que matan, te entiendo. Lágrimas en mañanas soleadas, en noches de luna llena, tardes, madrugadas malgastadas con lágrimas, que nada van a mejorar. Se que no siempre se esta feliz, que en esta vida te llevas mas disgustos de los que te gustaría, pero con lágrimas, no se solucionan. La gente te decepciona, cambia, todo cambia como tu, como tu deberíascambiar esas lágrimas por sonrisas, volver a sonreír, volver a disfrutar, a vivir la vida a lo loco, pensando en ti, dependiendo de ti misma, queriéndote, porque si tu no te quieres quien te va a querer? Miles de disgustos por unos grandes recuerdos, personas amadas que te decepcionan, que este sinfín de disgustos se ha acumulado, y no puedes mas dices, dices que no puedes mas... Se que esto es duro, que las cosas han cambiado inconscientemente, que nada es lo de antes, pero no es peor, es mejor, todas estas lágrimas solo te hacen daño a ti, sonríe disfruta de la vida loca como la vivías antes, los buenos tiempos vuelven, el frío no podrá pararte, seguras adelante, lo se yo, que tu puedes con esto y mas. No todo es tan oscuro como te parece, la vida sigue, claro que sigue esto no es el fin del mundo, es el fin de una etapa, de un amor, de una amistad, pero cada final es solo un nuevo comienzo, todo cambiara, todo mejorara. Para de dudarlo, eres una gran persona, para de comerte la cabeza, o te quedaras sin, para de llorar, que las lágrimas no te dejaran ver las estrellas. Cuando menos te lo esperas las cosas van a mejor, pero no irán a mejor si tu no quieres, si no sonríes porque dicen que la vida es como un espejo que te sonríe si la miras sonriendo, así que, sonríe princesa, que se te cae la corona!

todos los caminos van a Sitges.

Hace muchos años que venia a Sitges, pero no conocía a nadie, hice una amiga hace dos años y el verano pasado empece a conocer a un grupito de amigos que me acogieron desde el primer momento, nunca pensé que me marcarían tanto. Empece a ir con ellos en verano, a la playa a la piscina tardes bajo el sol abrasador, calurosas pero tardes inolvidables en fragata donde siempre quedábamos , un verano para no olvidar sinceramente conocí a grandes personas que me marcaron la vida. Llego el invierno todos temíamos que esas tardes se acabaran que los buenos momentos tuvieran que esperar un año, pero no, llego el invierno y seguíamos igual, frío lluvia viento no impedían que nos lo pasábamos en grande, el el espi, en fragata, desayunos de café y donuts, tardes y noches inolvidables, promesas y risas infinitas. Pero poco a poco no se como ni porque las cosas empezaron a cambiar involuntariamente nos fuimos separando, suele pasar en esta vida, cada uno va por su camino. Nos fuimos separando, surgieron malos rollos, no eramos los mismos, no estábamos tan unidos, todo, todo era diferente, inconscientemente para mi y para todos, cambio, las tardes las noches las mañanas cambiaron. Pero yo notaba que algo faltaba en mis tardes, personas aun faltan en mis tardes en mis noches, esa sensación de que falta algo de que faltáis vosotros. No es culpa de nadie, cada uno a tomado su camino, las cosas han cambiado, pero lo que es bueno, lo que es real, vuelve, que nuestros caminos se separen no significa que no se vuelvan a unir. Nada volverá a ser como antes, sera mejor, las risas serán dobles y las alegrías triples, porque las verdaderas amistades perduran para siempre y espero y deseo volver a los viejos tiempos, a la grandes tardes a las grandes noches haga frío o calor, me gusta saber que os tengo ahí para lo que haga falta,  quizá no os vea cada día  ni cada semana pero cuando os veo, me dais una felicidad impresionante, ver a la gente que mas quiero y saber que puedo contar con vosotros, es una satisfacción inmensa. Vayan donde vayan nuestros caminos, podréis contar conmigo para lo que haga falta, este donde este, sea la hora que sea, no dudéis que os tendré en mi cabeza, y sin dudarlo ni un momento, os digo que os quiero. Dicen que todos los caminos van a Roma, yo creo que no es asi, que todos los caminos van a Sitges.

un bocí meu.

Diuen que la vida es compon de diferents etapes, que comencen i s'acaben, aquest any, va haver d'acabar una etapa ben important, una etapa que va anar amb mi durant 8 anys, la sincro era un estil de vida, part de la meva rutina, amb el que he crescut tots aquests anys. Diferents equips, diferents entrenadores, que d'una manera o altre han entrat a la meva vida, dins meu, a les parts mes íntimes de mi, diuen que per conèixer realment a algú has de fer amb ell el seu hobby juntament amb aquella persona, en aquell moment, sabràs qui es realment. Doncs totes aquestes sirenitas m'han conegut conegut a mi, en els bons moments i en els pitjors. En molt entrenaments l'únic que sentia era patiment, esforç i dolor, tancar-me en mi mateixa quan alguna figura no sortia be, ofuscar-me, nedar bussejar fins a rebentar, arribar a casa, plorar, tot semblava fosc en alguns entrenaments, pero poc a poc m'anava donant compte que tot l'esforç tenia resultat, venien somriures, bons resultats, medalles i estigues com estigues tenia a un equip motivant-me radere, un equip que era com una família, una família de sirenes. Dur i difícil va ser deixar aquest esport, molt em va costar prendre la decisió de no tenir una piscina com a segona casa, un equip com a segona família. Trobo, trobo molt a faltar els entrenaments de sincro, mítiques frases com en dos minuts a l'aigua i totes vestides encara, gorro pinces i ulleres i buscar unes pinces desesperadament al veure que no en tenia, la màgica sensació de tirar-me a l'aigua i desconnectar de tot, nedar, ballar, l'horrorós soroll del picataamb el 1 2 3 4 5 6 7 8 que ara tant trobo a faltar, ballar disfrutar com mai dins l'aigua, amb el meu equip, com sirenes dins del mar. Competir sense ulleres, quina por teniem els primers cops, després era rutina ja, monyosorquillas redecillas volaven a les competicions, gelatina de cua de peix que tanta mala olor feia que crec que ésl'unica cosa que no trobo a faltar. Dissenyar banyadors juntament amb l'entrenadora, escullir la música, la sensació de sincronització, instants abans de començar un ball, fer la caminada del pingüí, nervis sota l'aigua abans de fer una pujada, boost, egg beat, cames de balles, tintoreras, carpa, grua, vertical,flamenco... No he sigut capaç de tornar ni a veure un entrenament, perquè tant dins meu ho porto que com hi vagi m'hi fico de cap a entrenar, però ara hi ha altres prioritats que es van haver d'acceptar, però mai vaig dir que fos un adéu per sempre a la sincro, perquè la porto dins meu, igual que a totes les entrenadores i sirenites que han format part d'una de les millors etapes de la meva vida.

que caiguin les fulles

Es fa fosc a Barcelona, estem a 23 d'octubre, amb el curs ja començat, la tardor ja fa un mes que ha arribat, les fulles cauen dels arbres com els records d'estiu cauen dins meu. Records meravellosos, inolvidables, íntims i riallers. Moments decisius, festius, romantics, amistosos, tristos, bonics...infinits adjectius podríen definir aquets moments que tant seran recordats durant anys, aquets petits moments, amb els amics de sempre, coneguts, desconeguts, amb les persones conegudes aquet estiu, que formen tots aquets granets de sorra que construeixen un fantastic estiu. Pero com tot acaba, l'estiu acaba i torna la rutina, la societat idealitza la rutina com la gran catastrofe després de l'estiu, pero sense rutina no disfrutariem tant de l'estiu, un estiu etern no es disfrutaria, no existiria la màgica frase de: nem a disfrutar del que queda d'estiu al màxim ! I començar a viure els millors moments que mai viuras, no existiria la màgia de l'estiu, perque l'estiu es màgic, sempre recordaras l'estiu del 2012, l'estiu del 2011, amb totes les persones que formen part d'aquell estiu i que algunes es quedaran durant tot l'any, d'altres tardaran més en tornar-hi a la teva vida, però es aixi l'estiu, es la gracia de l'estiu, de les nits d'estiu, gent de nit, que potser no tornes a veure mai mes, pero que et marquen, recordaras aquella nit i aquella persona desconeguda pero que d'alguna forma va fer especial la nit.   Nits, petons, amors, desamors, somriures, llàgrimes, alegries inolvidables, tristeses que en aquell moment volies olvidar i que ara en perspectiva del que t'en recordes son dels bons moments, que tanta força van tenir que van causar aquesta tristesa, ara, se que es una tristesa bona, sincera on es recullen bons moments, inolvidables moments amb grans persones. Potser la rutina no sigui la cosa mes divertida del món, però es el que ens causa aquestes inmenses ganes d'estiu, de tornar a veure a aquestes persones que han format part d'aquest estiu, un estiu del cual tinc un preciós record. Trobare a faltar certs moments i certes persones, pero tot s'acaba i l'estiu ja s'ha acabat fa temps, és tardor, si cauen les fulles dels arbres, cauran noves oportunitats, nous somriures i ganes de seguir endevant, amb un gran somriure, recordant tot el que aquest estiu m'ha aportat.ts amb grans persones. Potser la rutina no sigui la cosa mes divertida del món, però es el que ens causa aquestes inmenses ganes d'estiu, de tornar a veure a aquestes persones que han format part d'aquest estiu, un estiu del cual tinc un preciós record. Trobare a faltar certs moments i certes persones, pero tot s'acaba i l'estiu ja s'ha acabat fa temps, és tardor, si cauen les fulles dels arbres, cauran noves oportunitats, nous somriures i ganes de seguir endevant, amb un gran somriure, recordant tot el que aquest estiu m'ha aportat.