jueves, 25 de octubre de 2012

un bocí meu.

Diuen que la vida es compon de diferents etapes, que comencen i s'acaben, aquest any, va haver d'acabar una etapa ben important, una etapa que va anar amb mi durant 8 anys, la sincro era un estil de vida, part de la meva rutina, amb el que he crescut tots aquests anys. Diferents equips, diferents entrenadores, que d'una manera o altre han entrat a la meva vida, dins meu, a les parts mes íntimes de mi, diuen que per conèixer realment a algú has de fer amb ell el seu hobby juntament amb aquella persona, en aquell moment, sabràs qui es realment. Doncs totes aquestes sirenitas m'han conegut conegut a mi, en els bons moments i en els pitjors. En molt entrenaments l'únic que sentia era patiment, esforç i dolor, tancar-me en mi mateixa quan alguna figura no sortia be, ofuscar-me, nedar bussejar fins a rebentar, arribar a casa, plorar, tot semblava fosc en alguns entrenaments, pero poc a poc m'anava donant compte que tot l'esforç tenia resultat, venien somriures, bons resultats, medalles i estigues com estigues tenia a un equip motivant-me radere, un equip que era com una família, una família de sirenes. Dur i difícil va ser deixar aquest esport, molt em va costar prendre la decisió de no tenir una piscina com a segona casa, un equip com a segona família. Trobo, trobo molt a faltar els entrenaments de sincro, mítiques frases com en dos minuts a l'aigua i totes vestides encara, gorro pinces i ulleres i buscar unes pinces desesperadament al veure que no en tenia, la màgica sensació de tirar-me a l'aigua i desconnectar de tot, nedar, ballar, l'horrorós soroll del picataamb el 1 2 3 4 5 6 7 8 que ara tant trobo a faltar, ballar disfrutar com mai dins l'aigua, amb el meu equip, com sirenes dins del mar. Competir sense ulleres, quina por teniem els primers cops, després era rutina ja, monyosorquillas redecillas volaven a les competicions, gelatina de cua de peix que tanta mala olor feia que crec que ésl'unica cosa que no trobo a faltar. Dissenyar banyadors juntament amb l'entrenadora, escullir la música, la sensació de sincronització, instants abans de començar un ball, fer la caminada del pingüí, nervis sota l'aigua abans de fer una pujada, boost, egg beat, cames de balles, tintoreras, carpa, grua, vertical,flamenco... No he sigut capaç de tornar ni a veure un entrenament, perquè tant dins meu ho porto que com hi vagi m'hi fico de cap a entrenar, però ara hi ha altres prioritats que es van haver d'acceptar, però mai vaig dir que fos un adéu per sempre a la sincro, perquè la porto dins meu, igual que a totes les entrenadores i sirenites que han format part d'una de les millors etapes de la meva vida.