sábado, 27 de octubre de 2012

todos los caminos van a Sitges.

Hace muchos años que venia a Sitges, pero no conocía a nadie, hice una amiga hace dos años y el verano pasado empece a conocer a un grupito de amigos que me acogieron desde el primer momento, nunca pensé que me marcarían tanto. Empece a ir con ellos en verano, a la playa a la piscina tardes bajo el sol abrasador, calurosas pero tardes inolvidables en fragata donde siempre quedábamos , un verano para no olvidar sinceramente conocí a grandes personas que me marcaron la vida. Llego el invierno todos temíamos que esas tardes se acabaran que los buenos momentos tuvieran que esperar un año, pero no, llego el invierno y seguíamos igual, frío lluvia viento no impedían que nos lo pasábamos en grande, el el espi, en fragata, desayunos de café y donuts, tardes y noches inolvidables, promesas y risas infinitas. Pero poco a poco no se como ni porque las cosas empezaron a cambiar involuntariamente nos fuimos separando, suele pasar en esta vida, cada uno va por su camino. Nos fuimos separando, surgieron malos rollos, no eramos los mismos, no estábamos tan unidos, todo, todo era diferente, inconscientemente para mi y para todos, cambio, las tardes las noches las mañanas cambiaron. Pero yo notaba que algo faltaba en mis tardes, personas aun faltan en mis tardes en mis noches, esa sensación de que falta algo de que faltáis vosotros. No es culpa de nadie, cada uno a tomado su camino, las cosas han cambiado, pero lo que es bueno, lo que es real, vuelve, que nuestros caminos se separen no significa que no se vuelvan a unir. Nada volverá a ser como antes, sera mejor, las risas serán dobles y las alegrías triples, porque las verdaderas amistades perduran para siempre y espero y deseo volver a los viejos tiempos, a la grandes tardes a las grandes noches haga frío o calor, me gusta saber que os tengo ahí para lo que haga falta,  quizá no os vea cada día  ni cada semana pero cuando os veo, me dais una felicidad impresionante, ver a la gente que mas quiero y saber que puedo contar con vosotros, es una satisfacción inmensa. Vayan donde vayan nuestros caminos, podréis contar conmigo para lo que haga falta, este donde este, sea la hora que sea, no dudéis que os tendré en mi cabeza, y sin dudarlo ni un momento, os digo que os quiero. Dicen que todos los caminos van a Roma, yo creo que no es asi, que todos los caminos van a Sitges.

jueves, 25 de octubre de 2012

un bocí meu.

Diuen que la vida es compon de diferents etapes, que comencen i s'acaben, aquest any, va haver d'acabar una etapa ben important, una etapa que va anar amb mi durant 8 anys, la sincro era un estil de vida, part de la meva rutina, amb el que he crescut tots aquests anys. Diferents equips, diferents entrenadores, que d'una manera o altre han entrat a la meva vida, dins meu, a les parts mes íntimes de mi, diuen que per conèixer realment a algú has de fer amb ell el seu hobby juntament amb aquella persona, en aquell moment, sabràs qui es realment. Doncs totes aquestes sirenitas m'han conegut conegut a mi, en els bons moments i en els pitjors. En molt entrenaments l'únic que sentia era patiment, esforç i dolor, tancar-me en mi mateixa quan alguna figura no sortia be, ofuscar-me, nedar bussejar fins a rebentar, arribar a casa, plorar, tot semblava fosc en alguns entrenaments, pero poc a poc m'anava donant compte que tot l'esforç tenia resultat, venien somriures, bons resultats, medalles i estigues com estigues tenia a un equip motivant-me radere, un equip que era com una família, una família de sirenes. Dur i difícil va ser deixar aquest esport, molt em va costar prendre la decisió de no tenir una piscina com a segona casa, un equip com a segona família. Trobo, trobo molt a faltar els entrenaments de sincro, mítiques frases com en dos minuts a l'aigua i totes vestides encara, gorro pinces i ulleres i buscar unes pinces desesperadament al veure que no en tenia, la màgica sensació de tirar-me a l'aigua i desconnectar de tot, nedar, ballar, l'horrorós soroll del picataamb el 1 2 3 4 5 6 7 8 que ara tant trobo a faltar, ballar disfrutar com mai dins l'aigua, amb el meu equip, com sirenes dins del mar. Competir sense ulleres, quina por teniem els primers cops, després era rutina ja, monyosorquillas redecillas volaven a les competicions, gelatina de cua de peix que tanta mala olor feia que crec que ésl'unica cosa que no trobo a faltar. Dissenyar banyadors juntament amb l'entrenadora, escullir la música, la sensació de sincronització, instants abans de començar un ball, fer la caminada del pingüí, nervis sota l'aigua abans de fer una pujada, boost, egg beat, cames de balles, tintoreras, carpa, grua, vertical,flamenco... No he sigut capaç de tornar ni a veure un entrenament, perquè tant dins meu ho porto que com hi vagi m'hi fico de cap a entrenar, però ara hi ha altres prioritats que es van haver d'acceptar, però mai vaig dir que fos un adéu per sempre a la sincro, perquè la porto dins meu, igual que a totes les entrenadores i sirenites que han format part d'una de les millors etapes de la meva vida.

martes, 23 de octubre de 2012

que caiguin les fulles



Es fa fosc a Barcelona, estem a 23 d'octubre, amb el curs ja començat, la tardor ja fa un mes que ha arribat, les fulles cauen dels arbres com els records d'estiu cauen dins meu. Records meravellosos, inolvidables, íntims i riallers. Moments decisius, festius, romantics, amistosos, tristos, bonics...infinits adjectius podríen definir aquets moments que tant seran recordats durant anys, aquets petits moments, amb els amics de sempre, coneguts, desconeguts, amb les persones conegudes aquet estiu, que formen tots aquets granets de sorra que construeixen un fantastic estiu. Pero com tot acaba, l'estiu acaba i torna la rutina, la societat idealitza la rutina com la gran catastrofe després de l'estiu, pero sense rutina no disfrutariem tant de l'estiu, un estiu etern no es disfrutaria, no existiria la màgica frase de: nem a disfrutar del que queda d'estiu al màxim ! I començar a viure els millors moments que mai viuras, no existiria la màgia de l'estiu, perque l'estiu es màgic, sempre recordaras l'estiu del 2012, l'estiu del 2011, amb totes les persones que formen part d'aquell estiu i que algunes es quedaran durant tot l'any, d'altres tardaran més en tornar-hi a la teva vida, però es aixi l'estiu, es la gracia de l'estiu, de les nits d'estiu, gent de nit, que potser no tornes a veure mai mes, pero que et marquen, recordaras aquella nit i aquella persona desconeguda pero que d'alguna forma va fer especial la nit.   Nits, petons, amors, desamors, somriures, llàgrimes, alegries inolvidables, tristeses que en aquell moment volies olvidar i que ara en perspectiva del que t'en recordes son dels bons moments, que tanta força van tenir que van causar aquesta tristesa, ara, se que es una tristesa bona, sincera on es recullen bons moments, inolvidables moments amb grans persones. Potser la rutina no sigui la cosa mes divertida del món, però es el que ens causa aquestes inmenses ganes d'estiu, de tornar a veure a aquestes persones que han format part d'aquest estiu, un estiu del cual tinc un preciós record. Trobare a faltar certs moments i certes persones, pero tot s'acaba i l'estiu ja s'ha acabat fa temps, és tardor, si cauen les fulles dels arbres, cauran noves oportunitats, nous somriures i ganes de seguir endevant, amb un gran somriure, recordant tot el que aquest estiu m'ha aportat.ts amb grans persones. Potser la rutina no sigui la cosa mes divertida del món, però es el que ens causa aquestes inmenses ganes d'estiu, de tornar a veure a aquestes persones que han format part d'aquest estiu, un estiu del cual tinc un preciós record. Trobare a faltar certs moments i certes persones, pero tot s'acaba i l'estiu ja s'ha acabat fa temps, és tardor, si cauen les fulles dels arbres, cauran noves oportunitats, nous somriures i ganes de seguir endevant, amb un gran somriure, recordant tot el que aquest estiu m'ha aportat.